Homenatge a les víctimes del franquisme

Foto i text :Toni Carrasco

UN CENTENAR DE PERSONES HOMENATJA LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME, AMB PARLAMENTS I CANÇONS BEN EMOTIVES
Aquest dissabte es va retre justícia pública per primera vegada en democràcia a les víctimes de la repressió franquista que a Vic també van patir persecució, tortures, espoli de béns i tantes d'altres humiliacions. Un centenar de persones van assistir dissabte passat a la tarda, a la plaça del Pes de Vic, convocades per la CUP, per fer aquest acte que des de l'Ajuntament de Vic no s'ha volgut reconèixer.
L’acte va comptar amb la presència de Tessa Calders, filla de l’escriptor Pere Calders, que va ser presentada per Mercè Subirachs amb la lectura d’un fragment del llibre “Unitats de xoc”. Calders va explicar la seva experiència com a exiliada. Va remarcar com es va sentir en tornar en plena dictadura i trobar que totes les llibertats que tenia a Mèxic, aquí estaven prohibides.
Seguidament, Laia Jurado, regidora a l'Ajuntament per la CUP, va fer un breu resum de la seva vinculació familiar amb els represaliats i els patiments que van haver de suportar.
Poc desprès, fins a quatre rapsodes i a través de la poesia i la paraula de creació pròpia, van elogiar les víctimes Cal destacar també la joventut de bona part dels rapsodes.
A continuació, la interpretació del Cant dels Ocells a càrrec dels músics Coloma Bertran i Ernest Martínez va ser una bona demostració que a vegades els sons del violí i no tan sols les paraules poden evocar, motivar i recordar tants i tants patiments soferts i fins ara no reconeguts a la nostra comarca, excepte en l'acte fet el mes passat a la veïna ciutat de Manlleu.
L'acte va cloure amb més música i en aquest cas també lletra a càrrec del cantautor manlleuenc Joan Usart que va saber triar amb encert cançons conegudes per a tots però no per això menys reivindicatives avui dia i amb missatge de plena vigència.Es va iniciar amb el “Diguem no” de Raimón, per continuar amb una cançó d’Ovidi Montllor “Homenatge a Teresa”. Usart va anar pujant el grau emotiu per continuar amb el “Què volen aquesta gent” (en homenatge a l’assassinat del jove estudiant Enrique Ruano). Per acabar, un clàssic, “L'estaca” de Lluís Llach. El cantautor va dir: "En els temps eque no es podia cantar en Llach feia la versió acústica i nosaltres el públic que sabíem la lletra la cantàvem i així ningú ens podia dir res”. Amb aquesta darrer cançó es va desplegar dalt de l'escenari una pancarta on es podia llegir "Que l'oblit no ens faci traïdors".
L'acte, humil i digne, va acabat amb el Cant dels Segadors